Circular al Prat de Bacies. Per la porta del davant

Sabent que aquest dissabte seria, segurament, l'únic dia assolellat de tot el pont, i amb aquelles ganes de xafar les primeres neus de la temporada, la Pilar i jo hem agafat les botes i els pals i ens hem plantat a Coll de Jou a les 10 del matí. Després d'equipar-nos i abrigar-nos perquè tot i fer sol la temperatura no pujava el cero graus., hem començat a caminar sense un destí clar, el que volíem era passejar per la neu. Tot comentant l'arrenjament del camí i la instal·lació d'una cuneta en els primers quilòmetres de pujada, hem arribat a casa de les Costes.

Fotogràficament era una postal de nadal, és per això que hem agafat el camí vell que voreja per sobre la casa i hem anat fent via. En contra del que pensàvem aquest camí no anava direcció el primer xalet si no en direcció contrària i ben aviat en una esplanada moria. Hi naixia però, un corriol marcat amb punts de pintura vermella. La curiositat ha fet que el seguíssim amb interès tot i la forta pendent amb que començava.



El corriol molt fressat i ben marcat pujava en direcció als Cingles de les Costes entre boixos i garrics. Xino xano hem anat guanyant desnivell, sempre observats per cabirols sorpresos per la nostra presència. El paisatge anava guanyant dimensió i bellesa i no hem parat fins arribar al Prat de Bacies. Hem descobert doncs, un nou camí per arribar a aquests prats avui pintats de blanc. En tant sols 3 quilòmetres i mig hem arribat d'alt superant un desnivell de 540 metres.

Una vegada hem arribat a l'esplanada hem gaudit del silenci i del privilegi de sentir-nos envolcallats i protegits pel Padró i les Morreres. Hem travessat el torrent d'Urdell i hem passat enmig del bosc per anar a buscar el camí de baixada cap el primer xalet. Ben aviat hem deixat el camí principal per agafar el camí vell i després baixar per la tartera, aquesta vegada amagada sota la neu, i arribar sense gaire esforç al primer xalet i d'allí, ara sí, pel camí del Montnou a Coll de Jou fins on havíem deixat el cotxe. Ha estat una caminada de 10 Qm. en 4 hores i superant un desnivell acumulat de 1.113 m. Un autèntic plaer amb la millor companyia.

Tunísia, una altra cara d'Àfrica (8)

12 de novembre de 2010

De bon matí ens hem adreçat a l'estació del tren LAGARD ROUGE per interessar-nos en fer el recorregut en tren per unes gorges. No ho semblava però el tren s'ha emplenat de turistes i el fet és que valia la pena.

Es tracta d'un tren del segle XIX construït per a traslladar el rei a la seva residència d'estiueig. En aquesta ciutat minera el que han fet és rehabilitar-lo i dedicar-lo al passeig de turistes per unes gorges fins a les mines de potassa. Hem acabat el recorregut i hem començat el retorn cap a TUNIS.

A mig camí hem parat a dinar, i ho hem fet en un restaurant de carretera típic de la zona, es tracta de restaurants a peu de carretera on exposen corders morts i penjats, encara amb pell, tries la part que vols menjar-te, la tallen, la salen i te l'ha fan a la brasa. Ens ho hem menjat sense coberts ni plats, com els autòctons, i la veritat que era molt bona. Ben menjats hem continuat fent quilòmetres per arribar a TUNIS prop de les 7 de la tarda, amb un trànsit intens, fet que ens ha dificultat trobar la zona d'hotels. després donar vàries voltes hem trobat un hotel de 3 estrelles que no estava gens malament. Aquí ens hem, instal·lat, hem sopat un Kebab i hem agafat un taxi per anar a la Medina, hem fet un passeig per un carrer cèntric i hem tornat a l'hotel amb un taxista molt divertit que li agradava la música i odiava l'Aznar, com nosaltres. Hem fet 34 Qm en tren i 399 en cotxe.

Tunísia, una altra cara d'Àfrica (7)

11 de novembre de 2010

Dia entretingut. Hem fet un bon esmorzar a l'hotel i ens hem dirigit amb furgoneta cap a CHEBIKA, pel camí hem trobat rètols a la carretera de "Perill dromedaris", i els hem vist, de fet n'hi ha ramades de més de 50. Pasturen prop de la carretera i la creuen quan els sembla. Ho hem aprofitat per a fer fotografies.

Arribats a CHEBIKA, un poble abandonat arran d'unes terribles inundacions, és un lloc molt turístic o es visita el que queda de les cases i l'oasi. És la primera vegada en tot el viatge que trobem manades de turistes. Quan hi hem arribat potser hi havia 30 cotxes tot terrenys, vehicle amb que es desplaça al turista. Nosaltres ens hem canviat de roba, hem pujat sobre les bicicletes i hem sortit direcció TAMERZA, el dia era assolellat i no feia massa calor.

Tot pedalant i fent fotos hem anat superant quilòmetres i desnivells que protegien les muntanyes. Una vegada d'alt hem visitat un salt d'aigua que sortia del no res, per continuar, per dins un palmeral, a la ciutat de TAMERZA, i retratar l'antiga TAMERZA. 8 Qm. més tard hem visitat MIDES la tercera ciutat inundada i abandonada els anys 80. Més enllà de MIDES hi ha la frontera amb ARGÈLIA. La tornada ha estat molt agradable, pla i baixada, un luxe per a les cames castigades de tanta pujada.

Hem dinat a TAMERZA i després fins a buscar el cotxe a CHEBIKA. Sense pressa hem conduït per una carretera solitària, mentre el sol es ponia, cap a METLAOUI, una ciutat minera on volem visitar unes gorges amb el LAGARD ROUGE, un tren miner.

Ens hem hostatjat en l'únic hotel de la ciutat, un hotel que no reunia les mínimes condicions higièniques, impossible dutxar-s'hi i ben just dormir-hi. Sort que portem els sacs i que ja estem acostumats a aquestes situacions. Hem sopat al mateix hotel, sols, i després d'un passeig infructuós per aquesta desèrtica ciutat hem fet unes cerveses al bar de l'hotel, i hem descobert que les cerveses les servien noies. I això sí que és estrany en una ciutat musulmana. Hem fet 110 Qm en cotxe i 51 en btt.

Tunísia, una altra cara d'Àfrica (6)

10 de novembre de 2010

Continua el luxe, a bon preu. Ens hem llevat a 2/4 de 9 per esmorzar i marxar amb la furgoneta cap a TOZEUR. Primer de tot hem parat a veure l'estadi on el proper mes de desembre, concretament el dia 24, se celebrarà el festival del desert. Un espectacle multitudinari que és tot un esdeveniment al sud de Tunísia. Curses de dromedaris i de cavalls, baralles de dromedaris... i sobre tot retrobament de la gent que viu al desert.

Hem seguit la carretera cap el CHOT ELJARID, un llac salat i sec que té una extensió brutal, uns 30 Qm. de llar i més de 100 d'ample. Abans d'arribar-hi ens hem desviat a DEBACHA a visitar uns muntícols de sorra que ha esculpit el vent i el pas del temps.

Ja endinsats al llac hem comprovat que estava ple d'aigua degut a les pluges dels darrers dies. I per tant la idea de passejar en btt per damunt del llac salat i sec s'ha esfumat de seguida. Hem arribat a TOZEUR al migdia amb l'Àngel malalt. Hem buscat un bon hotel Kasar Rouge i l'hem deixat que descansés. El Pitus i jo hem anat a dinar un entrepà i tot seguit hem fet una excursió en bicicleta fins a NEFTA, per una carretera secundària que vorejava el palmeral. Diuen les guies de turisme que hi ha més de 300.000 palmeres, i deu ser ben cert ja que els 27 Qm. que separen TOZEUR de NEFTA estan units pel palmeral.

En el recorregut de tornada ens hem aventurat a posar-nos dins el llac CHOT ELJARID, ara sec, amb les bicis, i hem arribat a TOZEUR quan ja era ben fosc. L'Àngel una vegad ben dormit ja era un altre, molt millorat hem anat a sopar i després a voltar per una ciutat molt allargada i molt buida. També hem aprofitat per entrar en un local d'internet i poder xafardejar premsa catalana. Hem retornat a l'hotel amb taxi. Hem fet 156 Qm en cotxe i 60 en btt.

Tunísia, una altra cara d'Àfrica (5)

9 de novembre de 2010

Continuen les emocions. Avui el desert. Ens hem despertat d'hora ja que el fet de dormir en una tenda fa que entri la llum més aviat. Després d'esmorzar hem volgut reconèixer el desert del Sahara. Realment hem dormit en un oasi enmig del no res, envoltats d'una immensitat de sorra finíssima. A més aquest oasi de palmeres compta amb un petit llac d'aigües termals, tot molt bucòlic si no fos pel munt de cadires de plàstic que hi ha al voltant.

Hem caminat pel desert, feia molt de vent i això a ocasionat que entrés sorra a la meva càmera i la deixés inservible. M'he quedat sense càmera i això m'ha dolgut ja que habitualment faig moltes fotos. S'ha de pensar sempre en portar la càmera tancada en una bossa hermètica (consell beduí). (A partir d'aquí les fotografies han estat etes amb el Gps, encara sort). Hem caminat fins a un fort romà que hi ha a uns 3 Km., amb tormenta de sorra inclosa. Una fortalesa molt gran que varen construir els romans suposo que amb la intenció de protegir l'accés a l'oasi.

Ja de tornada hem recorregut de nord a sud l'oasi, que té una extensió d'uns 800 m. de llargada per només 100 d'amplada. Hem dinat i hem marxat cap a DOUZ per la pipeline, ara asfaltada. Després de 148 Qm. per carretera envoltats de desert hem arribat a la porta del desert que es com s'anomena comercialment a DOUZ. Allí després de veure 3 hotels ens hem quedat al Hotel Morat, un hotel de 4 estrelles a 52 Dh. per persona la mitja pensió, un xollo.

Hem aprofitat per fer una bona dutxa, unes cerveses i cap a la medina. Allí hem conegut a un beduí de nom Sadok, que acaba d'obrir la seva pròpia empresa de guies del desert. Hem estat llarga estona conversant mentre preníem un te en menta, fins i tot l'hem convidat a sopar al nostre hotel i ells ens ha correspost oferint-nos més te i catximba al seu bar de sempre "la Rosa".

Hem après molt de Tunísia, dels beduïns, dels àrabs, de la seva filosofia de viure, i del seu amor a la terra, encara que sigui desèrtica. Hem fet 148 Qm en furgoneta i 8 caminant.

Tunísia, una altra cara d'Àfrica (4)

8 de novembre de 2010

Dia d'emocions sense descans. Com estava previst el matí l'hem dedicat a fer una circular amb bicicleta pels Kasars que hi ha en aquesta zona. En tot el país deuen quedar-hi uns 50 Kasars i 30 són en aquest indret. Els Kasars són unes fortificacions on els tunesins guardaven el gra, l'oli i fins i tot joies, eren uns receptacles tancats que donaven en un pati interior. Hem començat visitant el KASAR BENI BARKA, una fortificació enderrocada que justament ara estant començant a rehabilitar.

Després ens hem desplaçat fins el Kasar més conegut KASAR OULED SULTAN, és una joia arquitectònica molt ben conservada.

Hem fet moltes fotos i hem continuat, sempre per asfalt, i ja de retorn a TATAOUINE, cap a KASAR ZHARA un Kasar no tant ben cuidat com l'anterior però mantenint el mateix encant. Després n'hem vist 2 o 3 més abandonats però ben integrats dins les medines de les poblacions. Hem fet via tot i tenir un fort vent en contra. Hem fet 62 Km en unes 6 hores, gens malament tenint en compte les moltes parades que hem fet.

Ja havíem parlat de marxar havent dinat cap a KSAR GHILANE, pel camí de CHENINI. Ha estat una aventura un xic arriscada, i és que hi ha 60 km. de pista plena de sorpreses i a més se'ns hi ha fet de nit la qual cosa ha dificultat la conducció. Sort n'hem tingut del Gps i sobre tot del Pitus que s'ha fet càrrec del volant on la seva experiència i bon guiatge ens ha conduït, superant moltes dificultats, fins a l'oasi KASAR GHILANE on hem passat la nit dormint en una jaima del campament Ghilane.
Hem fet 90 Km. en furgoneta i 62 en btt